El Estado de la Nación o la Nación del Estado

Ja ho trobàveu a faltar eeh? XD

Los nacionalismos, así como los dioses, se han presentado a lo largo de la historia como elementos justificativos de situaciones de opresión y de guerras de expansión. Mucho más complejo resulta reflexionar sobre qué es el nacionalismo y por qué tiene la fuerza para justificar toda situación de injusticia, opresión y toda forma de conquista. De hecho, no existe ninguna definición estable ni consensuada sobre qué es nación. Tal y como afirma Hobsbawn, «la característica principal de esta forma de clasificar a los grupos de seres humanos es que, a pesar de que los que pertenecen a ella dicen que en cierto modo es básica y fundamental para la existencia social de sus miembros (...), no es posible descubrir ningún criterio satisfactorio que permita decidir cuál de las numerosas colectividades humanas debería etiquetarse de esta manera» (Hobsbawn, 1990: p. 13). Así se han generado múltiples definiciones de Nación, como por ejemplo la de Stalin, quien teorizó, por encargo de Lenin, sobre el nacionalismo dentro de la tradición marxista. Y fue el mismo Stalin, ya en el poder, quien cerró en el marxismo la revolución «en un solo país» frente al «internacionalismo» anteriormente proclamado. En todo caso, con el nacionalismo pasa una cosa similar a cuando reflexionamos sobre los Dioses: ¿cuál será el verdadero? De hecho, la relación entre dios y nación no es nada extraña. Como tampoco son cosas tan diferentes. Así, Josep R. Llobera nos habla de esta relación entre Dios y Nación: «La nación, como una comunidad culturalmente definida, es el valor simbólico más elevado de la modernidad; posee un carácter cuasi sagrado sólo igualado por la religión.

De hecho, este carácter cuasi sagrado procede de la religión. En la práctica, la nación se ha convertido en el sustituto moderno secular de la religión o en su más poderoso aliado» (Llobera, 1996: p. 10). En todo caso, tanto las Naciones como los Dioses son dos construcciones que operan necesariamente y exclusivamente en la dimensión afectiva de los individuos. Sólo tienen sentido desde el mismo momento en que el individuo quiere identificarse como perteneciente a la Nación o a una comunidad religiosa (por no llamarla secta), intentando responder a la necesidad humana de sentirse identificado e integrado en la comunidad.

Es por ello que la Nación se presenta actualmente como una realidad inmutable, que estaría siempre por encima de las individualidades, y que existiría siempre hasta el fin de los tiempos. El nacionalismo trabaja con verdades absolutas, resaltando «nuestra» verdadera Nación frente a «su» falsa Nación. Es exactamente la misma disputa que enloquece a los creyentes y a los infieles del verdadero y del falso Dios. Son, pues, excelentes mecanismos para generar espacios simbólicos diferenciados, y no pueden ser ni casuales, ni causales. Más bien responden a estrategias de construcción de mentalidades para la legitimación de la separación-división social existente. Estrategias que buscan potenciar y resaltar aquellos elementos o características que el «otro» no posee, hasta el punto de alcanzar el irrealismo mitificado del folclore. Aquí aparece la historia como aquella masa plástica adaptable a las necesidades de la mística nacional. Y, evidentemente, el pasado se adapta a las imperiosas necesidades del presente, prolongando el pasado nacional hasta tiempos mucho más remotos que la aparición histórica del propio nacionalismo.

Y es que, históricamente, las naciones actuales se formaron desde el momento en que unos individuos quisieron definirse (o identificarse) como Nación, y esto no sucedió hasta el siglo XIX con la emergencia del liberalismo como proyecto político, económico y social. La Nación aparecía como una concepción política nueva: igualdad jurídica ante el Estado, poniendo punto y final a los privilegios de los estamentos feudales, y liberación de tierra vinculada y amortizada, objetivo codiciado de los grandes capitales generados en época moderna (los nuevos ricos del momento). No será hasta la segunda mitad del siglo XIX cuando el nacionalismo mute hacia una dimensión más culturalista (ejemplo éste del nacionalismo catalán, o del españolismo de Cánovas del Castillo).

En el caso español, es en la Constitución de Cádiz de 1812 cuando aparece el concepto de Nación española, en los términos políticos de igualdad jurídica de los ciudadanos ante el Estado, aunque no todavía en términos culturales. Será a partir del romanticismo y de la fragmentación de los grandes imperios, ya en la segunda mitad del siglo XIX, cuando aparece el nuevo nacionalismo culturalista, con elementos esencialistas («hemos existido desde siempre»), proclamando un pasado y una cultura diferencial respecto de otras naciones. Y esto se daba tanto en nacionalismos con Estado (Cánovas del Castillo) como en aquellos que perseguían uno, como el nacionalismo catalán, que comenzaba a articularse en aquel momento. Desde entonces, la historia de los nacionalismos, así como las características de los hechos nacionales, se han mostrado tan volátiles y adaptables como las innumerables y contradictorias palabras de los Dioses a lo largo de cada tradición.

Así se puede afirmar que la nación no es, absolutamente, nada. Con el concepto de Nación no se define ya ningún proyecto social ni ninguna forma de organización diferenciada. Es un concepto totalmente vacío. Es una construcción mental, de relevancia política, que ha ido modificándose desde su uso inicial hasta la actualidad, adaptándose a los diferentes contextos sociales que se han ido reproduciendo. La nación es, en todo caso, un espacio simbólico intencionadamente limitado donde se distingue, a todos los efectos sociales, un interior y un exterior. Esta volatilidad permite, precisamente, utilidades prácticas que se han mostrado muy rentables. Rudolf Rocker afirmaba que «si el hombre puede crearse arbitrariamente la ficción de una patria ideal, eso no demuestra sino que las nociones de patria y nación son también conceptos ficticios inyectados en la cabeza del individuo y que pueden en todo momento ser desplazados por otras ficciones» (Rocker, 1949: p. 385). Ficciones que no hacen sino que esconder que tras el nacionalismo no hay sino operaciones de poder y de dominio, desde el poder y desde el dominio. Y es que el único aspecto realmente común a todos los nacionalismos y a todas las naciones de todos los tiempos ha sido la voluntad de articular un Estado, es decir, la organización de poderes. Es por ello que tiene tanta fuerza el nacionalismo: al no ser nada, puede serlo todo. Es igual que cuando se defiende la existencia de un Dios: como no se puede demostrar que no existe, es que ha de existir.

Font: Ekintza Zuzena

Molt bo... Marx deia que el nacionalisme era l'artifici creat pels burgesos per separar la classe obrera... (argument en què es basaven uns bascos per di k euskal herria era nazi, per allò de hitler de les ètnies hispàniques ¬¬)

1 Sempre m'he considerat del poble i alhora nacionalista.
2 Ara tinc "excusa" per ser nacionalista, puc di k soc burgès (=acomodat) sense mentir
3 Po no es plan d'axo, ni de dir k si soc del poble no puc ser del meu poble
4 Així k em kedo en aqesta mentida que ens hem creat que està prou consolidada i amb un passat càlid a l'esquena que em fa de coixí per sentir-me millor.

Un gran invent, per això, és el de complicar-nos la vida (aquesta és la més útil per a la humanitat, encara que visto lo visto, potser és ben al contrari, k per Sòcrates, si reduïm les nostres necessitats serem més feliços) i de buscar necessitats. Un gran expert n'és el capitalisme...

Solucions? fes-te pagès i deixa't d'AIT d'ERC o de AAA xD Jo crec que sempre tornarem a l'inevitable tema de discussió: es viu més feliç sabent menys? Potser Sòcrates tenia raó, però el que és clar és que sent nosaltres i sent on som vivim prou bé així...

Però, què us imagineu que seria tot europa amb llengües amb límits difosos en una època (per simplificar) on predominés la pagesia?
1 Les ciutats o com a mínim els mercats existirien
2 Gremis, associacions --> organització
3 si es creuen dos sistemes d'organització diferents, es creen límits entre uns i altres. Per molt que fossin tots de la AIT, per exemple, uns serien els de la de Terrassa i els altres de Sabadell, vull dir que per molt que se sentissin en un gran grup, dintre hi hauria els de la fàbrica tal i els de la qual, i segur que crearia diferències. Si li treiem el fregament de la realitat, idealitzem-ho, potser tot el món se sentiria de la AIT i que bé tots els treballadors junts i comunisme o lo k sigui, però de tota manera hi hauria aquest gran grup de treballadors, aquesta "nació" de treballadors...

Amb això no vull dir que aquest sistema fos una merda, (axo de trencar les fronteres per una mateia classe social a saber com se li va acudir, però ho "valoro molt"). VUll dir que qualsevol sistema d'organització crea grups, per molt que no ho vulgui, o fins i tot dintre mateix d'una classe del 2n 2 cadascu parla mes am algu k am algu atre i no ia ningu k em digi: tu ets guai/friki/no tan guai/arpa pk un rei al segle xii... sino pk vols.

Axi k io el k vull es formar part d'aquest invent anomenat nació pròpia, discretament i des de la barrera escèptica (a mi qualsevol fervor sigui nacionalista, futbolista o paranoic em provoca xarampió intens). Crec k posant a prova les creences només les puc fer més sòlides. Existeix el "risc" que em passi de "bàndol". Tot i que no passarà, si ho fes viuria convençut que les noves raons, i hi hauria sortit guanyant igualment. Si refutes un argument contrari ja en tens un altre per defensar-te...

Això, jo vull formar part de l meva nació, juntament am tot el poble, pk el sentiment creat es pot haver extès i formalitzat, (cuidao am el país valencià que va de camí) i pk necessito per altra banda explicar perquè algú parla igual que jo i gent que no (grups) Ah, també vull enllestir això pk mestic subant sobre la taula. Dma continuo ni k sigi io sol xD

Aclaració: el text no ve des d'una ideologia marxista, ni molt menys, conec la font, però això no vol dir que no es pugui utilitzar el mètode d'anàlisi històric que va fer Marx, ni que no encerti certes coses.

1-5. Poble no es el mateix que nació.
* El nacionalista estima el seu país/nació/Déu/terruño on ha nascut, però el que estima la seva comunitat no té perquè ser nacionalista. El problema (y molt greu en discusions) és que país pot servir per designar Estat i Nació indistintament, coses molt diferents.

Razlo escribió:

Un gran invent, per això, és el de complicar-nos la vida (aquesta és la més útil per a la humanitat, encara que visto lo visto, potser és ben al contrari, k per Sòcrates, si reduïm les nostres necessitats serem més feliços) i de buscar necessitats. Un gran expert n'és el capitalisme...

Si amb això et referiexes a la reflexió del text, doncs allá tu, buscar la veritat no es complicar-se la vida, si vols viure en la ignorància com a mètode per ser feliç (cosa molt acceptable i vàlida), fes-ho, però la majoria d'éssers racionals volen conèixer el món de les Idees.

No se si amb AIT et refereixes a la primera internacional (comunista), però actualment és una organització internacional anarcosindicalista i gran part dels seus membres els veuràs defensant aquest text.

"Però, què us imagineu"...
A partir d'aquí em perdo. No sé que té a veure amb el tema. Crec que confons Nació amb Estat i això és molt greu. La Nació no té res a veure amb cap estructura organitzativa i en la inmensa majoria de casos, Estat i Nació no coincideixen geogràficament, bé perquè dins d'un Estat hi hagin moltes nacions (França), bé perquè hi han nacions amb molts estats (Alemania) o perquè hi han estats sense nació (Mónaco) i nacions sense estat (com a màxim una mica d'autonomia: Catalunya, Escòcia, Palestina...). L'objectiu de tota Nació és materialitzar-se en un Estat. Tot i així, són els estats qui creen les nacions. Ja veureu que quant més Europa s'organitzi i crei un Estat amb parlament, BCE (que ja en té), amb més competències mentres els Estats clàssics perdin la seva soberania (Espanya ja no pot decidir en matèria de economia agrària per culpa de la PAC, per exemple), s'anirà extenent un sentiment europeu nacional com a "jo no sóc tal ni tal, sóc europeu", el mateix però amb més territori, encara pitjor: més uniformització i homogeneització dels individus que hi habiten.

Per cert, la Nació segueix sent una construcció mental buida de significat encara que utilitzis la cultura i la llengua per mesurar-la i acotar-la (que potser es pot?): jo parlo la mateixa llengua que a Argentina i reductes a Grècia (on és la meva nació?), perquè es parla la mateixa llengua al Rosselló i a Huelva si no és per la acció d'un Estat que imposa una llengua?, mentres que per lògica si geogràficament estan molt més aprop Perpignan i Figueres haurien de compartir més cultura per influència de circulació d'individus, si no és per les limitacions frontereres?

Posem que jo sóc heavy. Per regle de tres (silogisme), la meva nació és la mateixa que algun altre heavy d'EE.UU. o Japó perquè comparteixo molt més que amb el meu veí o un paleta de Tarragona: el mateix estil de vida, gustos musicals, estètics i polítics (probablement). Això crea una nació nova? Hauriem de redefinir nació, perquè llavors la geografia no seria un factor. La seva definició no s'aguanta per enlloc.

Salut!

PD. Tranki que parlem amb un dia de diferència. La teva firma mola més. XD

(m'he tornat a llegir el meu text i veig buits i tal, k et refuti axo no vol di k no magi plantejat tot l k as dit )


1. mmm io tpok dic k sigui marxista, només k la negació de la nació em recorda a marx, bwno, ia ens entenem.

2. el fet de fer de pagès no vol dir no poder tenir cultura, encara que normalment... sí, els catetos són de pagès. Igualment què eren els ermitants?? si posem el del tirant, k el knexem tots es pot viure en pau i reflexionar duent una vida humil, però no vol dir k no busqis la veritat a la teva manera.

I bé, bé, no em referia a qualsevol reflexió, no... Vull dir complicació (potser no es la paraula més adient) en el sentit d'afegir necessitats, d'afegir palla k compliquen la claritat de la nostra ment, k ens dificulten distingir el que no té importància del que en té o en té prou com per ser valorada. A veure, evidentment que ens agraden aquestes necessitats, però a veure, comparem un gos A que vol menjar cagar i dormir amb un gos B, k vol menjar cagar dormir llegir la playboy escoltar el carroussel deportivo i k a part es pregunta de tant en tant què li queda a la vida si li treuen el sexe el futbol i els amics. També tenim un gos C k necssita cagar menjar i dormir i k directament es pregunta fins on pot arribar el seu coneixement.

Bwno t'he posat un gos, un manolo i un frai luis. Què vull dir amb això? Per molt que ens agradi estrenar, posseir, allò que no tenim, allò que té l'altre, gastar-nos el capital, destrossar... ens aporta una satisfacció només si sabem k en podem tenir més, ambiciosa necessitat... sempre anem buscant el millor, a veure, posem amb els cotxes, o millor, amb l'electrònica, la gent no pot estar contenta pk sempre hi a un pas més que pot fer si vol ser "encara més feliç", cosa que nego, ja que simplement és una rampa que vas baixant sense adonarte mentre desitges i una escala que sembla molt satisfactòria quan l'aconsegueixes, però que et torna de seguida a una altra rampa... (axo tbe ns u va splica l ramoneda l'any passat... schopenhauer?) Però no totes les necessitats crec que són d'aquest tipus ben bé, com més sàpigues més satisfet pots estar del que saps, per molt que sempre et quedin coses per aprendre...

Per això crec que tenim necssitats fisiques i necessitats intelectuals, existencials, filosòfiques o paranoiques, digali com vulguis. A seria 100% terrenal, objectiu... B seria humà, amb una part necessària d'incertesa, però amb aquest embolic de necessitats ambiciosament insaciables. i C seria l'invers a B, amb la necessària terrenalitat però invertit al coneixement. B crec que és la nostra exageració, el cas extrem.

A què ve tot això, però??? Les necessitats que hauríem de tenir menys en compte, contràriament al que fem, són les del B, les que s'ha creat, les que són pura golafreria emocional.. Aquestes ens fan borrosa la vista que ens diu a què hem de fer cas, encara que crec que no s'han d'obviar, sinó estar equilibrades amb la fam intelectual. hehe, un exemple curiós, per què he buscat altra cosa per fer en comptes dels deures? Xk, per molt que vulgui aprendre mecànica, l'acció d'estar aprenent, la pràctica, és tant física i m'agrada en tant poca mesura comparada amb el que podria ser esta viciant a l'AOE, que pot més que la necessitat d'aprendre, entre altres coses perquè, per molt que sóc conscient que és l'unic camí per saber, com que ja no em ve tant de nou, no tinc gaire en compte el contingut que més endavant tindrà per a mi. Així, complicar-nos la vida, per molt que potser em vaig liar d'alguna manera am b mi mateix o no ho vaig expressar bé, és desequilibrar les necessitats humanes. Un altre desequilibri difícil de controlar és el de les necessitats momentànies o a curt termini i de llarg termini, com escriure ara i escriure pel tdr que em mola igualment po k ho he d'"anar fent".

Així que ens compliquen la vida pk ens perturben la nitidesa de lanecessitat. toma frase xD

3. (aniré espavilant, a vere si mexplico breve^bueno)
No crec que creguis que confonc estat amb nació... Em sembla que ho dius perquè vinc a dir que la nació, ( k agafo de marx) com a separació del poble, es crea a partir d'uns límits que vindran donats per l'estat. Vale, no es crea la nació, sinó el concepte. Segon, no es crea una nació per estat, sinó que dic que les nacions provenen d'antics estats, regions, tribus, o cultures, però que han deixat uns marges borrosos. No dic que una AIT (que durés 50 anys per di algo) o el que deies d'europa -que molta gent (m'hi incloc) se sent content de ser part del vell continent- fos per ser comunista una nació, o per ser sindicalista una altra, sinó que el pensament extès, la comunitat (de comú) entre uns i altres sobre idees, principis i prioritats comportaria un sentiment global, segur, d'unitat, o com a mínim, de fraternitat. Això sense tenir en compte les llengües. Si incloem el factor idioma el mig ja només per la gramàtica segurament que el món d'uns parlants i altres d'un altre tindria matissos o fins i tot tons diferents. Però no només amb una llengua comuna n'hi ha prou per a la recepta de la nació (siii!! visca la frivolitat =D !!!), sinó com he dit abans interessos, principis... i una "excusa" de fons, o un motiu, ja sigui l'unitat, l'annexió a o de territoris o la separació d'un altre. acompanyat de tot el rerefons històric es desperta un sentiment de profunda compatriotat... just el que necessitaven a la 1a guerra mundial.

PEr cert, acabo de llegirme el teu paragraf d'això i acabo de descobrir que estic dient el mateix... :S

Ei, Rosselló i Huelva?? no serà i Múrcia? (que només és una zona rural immigrada el segle dinou)
és igual, mola més lo del hevy heheh Jo crec que aquestes noves nacions que dius tu tenen un nom comú , globalització. Ja saps, internet, tele, ràdio, transports ràpids... tot això ens uneix mol més amb la resta del món... privilegiat. Segurament durant molt de temps continuarem distingint un hevy amb un dallà, po per di algo, trobant-nos al wow potser les diferències s'esvaeixen... encara que el futur més gran que veig a aquesta "nació" es la d'estar entre la papereta del partit per la legalització de la marihuana i ciutadans. Vull dir, aquests corrents, tant dinàmics, encara són modes, i no hi ha gran tradició darrere... Ara bé, les nacions difuses potser se substituirien pel nom de manera de viure, grup social... Axí que mentrestant a l'Estat hi haurà gent que faci el que li surti dels ous xD

bé, per vui n'hi ha prou, espero que no us ralleu llegint-ho ¨,

siiiii io ia havia llegit justament aquest text a la biblioteca de babel, pero ara mateix no recordo a quin llibre era... per cert, tmb deia q io diria aixo mateix q estic dient, i que en aquell momen em va xocar molt... xd

bona nit

jajajaj nonell sé que encara està fent calculs no t'amaguis xD

mira.. ara els he fet, i lordinador em diu q puc elevar fins a 25^207, i he darribar a 25^1312000....

De moment em dona 3,52 * 10^307



un text trobat pel google, diu q

"el número total de posibilidades de combinación de esos símbolos en los 1 312 000 "casilleros" es: 251312000"

Pt ser? a mi em semblen pocs llibres, vale q son bastants xD pero aurien de ser mes